Fontada de la Salut

· APLEC DE LA SALUT HISTÒRIC ·

11 DE MAIG 2026
Sabadell

TOT EL DIA A PARTIR DE LES 10H
ACCÉS LLIURE

La FONTADA DE LA SALUT continua essent l’essència i el motor del nostre projecte com a entitat i, enguany, pren un significat especial com a homenatge a la família en el marc de la commemoració del Dia Internacional de la Família.

Aquesta festa d’època, que ens connecta amb les nostres arrels, la nostra història i la nostra identitat, ens recorda la importància del nucli familiar com a pilar essencial: com el tronc d’un arbre, ens sosté, ens connecta amb els nostres avantpassats i fa possible la transmissió de la cultura, el patrimoni, la història i els valors humans, esdevenint també refugi i guia en una societat cada cop més deshumanitzada.

La història serà, un cop més, el fil conductor que donarà forma al relat de la festa. Un relat que cal preservar i reviure, perquè entendre els nostres orígens és clau per mantenir viu el llegat que hem heretat de generació en generació.

La Florència de la Salut serà present amb una recreació històrica situada al bressol de Sabadell, d’orígens ibers i romans: el singular entorn del Santuari de la Salut, que enguany ens acull per tercera vegada. Aquest espai esdevindrà punt de trobada entre CULTURA i NATURA. Antigament, els seus custodis vetllaven pel Santuari; eren gent de camp que treballava les terres i que també feia la capta passant la capelleta per recollir almoines destinades a la Verge. Personatges caracteritzats contribuiran a donar vida a aquesta evocació.

També volem retre homenatge a la cultura catalana, tot compartint-la amb totes les persones que viuen a Sabadell o que formen part de Catalunya des de realitats i procedències diverses, i posant en valor la importància de preservar, cuidar i donar a conèixer la nostra llengua catalana com a part essencial d’aquest llegat. És per això que el programa de concerts incorpora propostes inspirades en altres cultures, enriquint així l’experiència col·lectiva.

Convidem tothom a fer un viatge en el temps, a redescobrir altres èpoques i a reconnectar amb la memòria i els records que formen part de la nostra història.

“Reviurem LA FONTADA de la Salut donant bon compte de costelles, botifarres i un bon arròs regant-ho sovint amb llargs tragos de vi” com ens recordava en Marian Burguès en el “Sabadell del meu record”. 

TORNAREM A SER LA FESTA DEL POBLE! UNITS PER LA PAU!

HISTÒRIA

Edició resumida del vídeo ‘Aplec de la Salut, 1934. Autor: Joan Valls Durban. Original AHS: F00005 pel·lícula Pathé Baby, 9,5mm, b/n, sense so. Durada:00:09:43. Veu de Jeroni Oller. Lectura d’un extracte del llibre ‘Sabadell del meu record’ de Marià Burgués. Música d’Issaac Albéniz.

El retorn de la Salut es feia per una forta baixada, a peu, cantant i fent broma, cap a la passera del riu Ripoll (encara no hi havia el pont) i, tot rient, alguns prenien un bany. El carrer de la Salut era guarnit de cap a cap amb pins que hi havien plantat el dia abans, a cada casa dos. Els boscos eren molt espessos i s’havien d’aclarir per treure’n els conills i les guineus. Cada casa pagava sis rals pels dos pins que li pertocaven per a guarnir el carrer, i un cop passat l’Aplec els tenia seus per a fer foc a la llar. La llar de foc era lo primordial d’una casa. De carbó d’alzina els pobres treballadors no en gastaven; un sarrió de sis roves costava deu pessetes, que allavors era una fortuna.

Els carros forasters que havien vingut per l’Aplec, gairebé tots entraven a la vila per anar a prendre cafè a can Cruz, a la Plaça, o a cal Jan. A la nit, ball a totes les sales. Era el ball més bo de l’any.

El dilluns de l’Aplec, es celebrava la festa dels ocells. La passada pels carrers, acompanyats de Muixins, i a rebre les comissions que venien de Manresa, Olesa, Monistrol, St. Andreu, etc.

Acompanyats amb la cobla, al tablado que s’aixecava a mig carrer de la Salut, el jurat, compost dels més inteligents ocellaires d’aquí i representació d’algun de fora, escoltava i adjudicava els premis als passarells, pinçans, verdums i caderneres, etc., que més bé cantaven. A la una de la tarda magnífic ball de dematí -com ne deien- que era el més lluït de tots. Els ocellaires al cafè fent transaccions, entre copa i copa, pagant-se alguns ocells a preus de tocino al temps de la matança. Els ocells cantadors gairebé tots eren cegos, cegos d’agulla de foc que els bàrbars ocellaires l’havien aplicat amb el trist criteri de què cegos canten més. Pobres bestioletes! Com pagàveu la ignorància dels fanàtics ocellaires.

Fotografia cedida per l’Arxiu Històric de Sabadell.

Durant les festes de l’Aplec els barbers no donaven l’abast a arrissar els caps dels fadrins balladors i les pentinadores a pentinar caps a la moda. Tots els sarauistes de la rodalia compareixien a ballar a Sabadell. Per poca coneixença que es tingués, l’hostatge, cafès, copes, cigars i balls no costaven cap quarto als forasters. Els sabadellencs eren esplèndids. A la nit, ball altra volta, fins a les quatre de la matinada. Si per atzar abans del ball plovia, com que anar mudat plovent per Sabadell que no hi havia aceres, hauria estat un ball fracassat, s’anaven a cercar les balladores i família amb tartana, perquè els vestits arribessin sense avaries. Algun any costaren tant les tartanes com la catifa del saló i l’orquestra.

L’Aplec era la festa més grossa de l’any. Aquells dies tothom era ric. En tavernes, cafès, sales de ball i distraccions de tota mena, d’aquell temps, tot anava a vessar. les gassoses petaven per tot; les coques ensucrades embafaven, l’olor del rostit omplia totes les cases i traspuava fins al carrer. Calia menjar a l’entrada o al pati, amb taules improvisades; no s’hi cabia en els llocs usuals.

El dimarts eren pocs els teixidors que treballaven. Hi havia molta mandra i bocassa. Molts forasters encara eren a la vila i remataven la festa anant a fora a berenar per treure el baf del rostit. A can Punyigo, Arnella, Corrals, i altres cases dels encontorns que acceptaven hostes a berenar, s’omplien de gom a gom.”

La Florència de La Salut

En quedar allunyat de la població, els anomenats custodis tenien cura de la vigilància del Santuari de la Salut. Eren gent camperola que cuidaven les terres i també passaven la capelleta per recollir almoines per la Verge.

El Santuari era molt pobre i no donava pel sosteniment dels custodis, que havien de treballar de sol a sol en les feines del camp. No hi havia ni llum elèctrica, ni aigua potable, que s’havia d’anar a buscar a la font de la riera de can Canyomeres.

La Florència va viure plenament la vida del Santuari: les primeres hores d’oblit i abandó; les angoixes de la destrucció i de la persecució i, finalment, les glorioses anyades de la seva més esplendent floració. També acceptava de tot cor tants sacrificis i privacions, només pel goig de poder estar prop de la Mare de Déu. Molt acurada li feia pena la pobresa irremeiable del temple, especialment en les festes importants.

Era fàcil veure-la, cap a migdia, caminar pausadament pels carrers de Sabadell amb la il·lusió de guanyar alguna almoina per la Mare de Déu de la Salut. Trucava a cases de famílies conegudes. Eren molts que l’haurien convidat a dinar, però ella refusava la invitació. No era això el que ella volia, tant sols una almoina. La demanava amb paraules afectuoses i persuasives i era difícil negar-si. Tenia fama de pidolaire, però sempre justificava el seu fer amb la frase: “No és per mi el que em donen, sinó que és per la Mare de Déu”.

Florència Marcet i Llobet va néixer a Viladecavalls, el 24 d’agost de 1875, en una família de pagesos amb fermes creences cristianes. Es guanyaven la vida anant a vendre els seus productes agrícoles als mercats de Terrassa o Sabadell. Va ser educada, amb rigidesa, assolint la devoció i la fe cristianes que la van acompanyar tota la vida. També tenia una gran estima i respecte pels seus pares. De ben joveneta ja els ajudava a la parada del mercat.

De caràcter afable i bondadós, ben aviat es va guanyar la simpatia de molta gent que li buidaven la parada. Ja en edat de casar-se va tenir un pretendent formal, però que no va gaudir del consentiment dels seus pares. Per no donar-los un disgust, el va refusar. La Florència es va quedar soltera.

La Florència va arribar a la Salut l’any 1913, tenia 37 anys. El seu germà Josep es feia càrrec de la custòdia. Tota la família es va traslladar al Santuari. Allà va iniciar una nova vida que la duria a ser, durant 41 anys, una de les persones més importants per la custòdia de la Salut.

L’any 1927, per renúncia del seu germà, la Florència va esdevenir la responsable única de la custòdia del Santuari. La indiscutible continuadora d’aquest càrrec que, lliure de tot interès especulatiu, va dignificar i elevar a un ordre més ennoblidor. La Florència es va dedicar de cos i ànima a tenir cura de la defensa i sosteniment del Santuari i a vetllar per l’esplendor del culte a la Mare de Déu de la Salut. Quan algú la convidava a alguna festa familiar o altra tipus de celebració, sempre responia: “Res de la vida em fa il·lusió, fora del Santuari”.

Va viure amb joia moments molt emotius, com la renovació del temple amb la construcció del cambril de la verge i la nova sagristia que varen ser inaugurades per l’Aplec de 1928.

També va viure les tràgiques jornades de juliol de 1936. El matí del diumenge 22 de juliol, quan encara fumejaven les ruïnes dels temples de la ciutat, una multitud d’exaltats i revoltosos, es va traslladar a la Salut amb camions carregats de gasolina. No van deixar res sense cremar. La imatge de la verge no prenia a les flames. Per aconseguir-ho, la van estavellar a cops de pic. A l’enèsim cop de pic, un fragment de la mà dreta de la verge va anar a parar lluny del foc. La Florència el va recollir i el va guardar amb zel.

Lluny de fugir, la Florència, es va quedar a la Salut, on va treballar fins arribar a viure i veure la reconstrucció del Santuari.

La mort li va arribar l’any 1954, als 78 anys. Els seus successors, els germans Paré Pladevall, la van cuidar fins el darrer alè.

Autor de l’article: Jaume Barberà

Llegir l’article original: https://jaumebarbera.wordpress.com/2025/08/30/la-florencia-de-la-salut/

EL PINYONER

El Pinyoner era un personatge sabadellenc (segons ens explica Josep Rosell) que havia fet de boscater, motiu pel qual se l’anomenava així. Vivia en un casal del carrer de les Valls, que feia un queixal, concretament al número 47. Tenia una somera i carret mig desballestat, en el qual hi havia unes fustes amb forats per a col·locar-hi els càntirs. Anava cada dia, matí i tarda a la font de la Salut que en aquella època era la de més anomenada del rodal. El Pinyoner anava pels carrers de Sabadell recollint càntirs, els omplia a la font i els tornava als propietaris que li pagaven alguna cosa pel treball, més com una mena de caritat que per la feina i es diu que el lloguer que pagava del casalot on vivia el pagava portant aigua al propietari.

Autor de l’article: Lluís Fernàndez López

PROGRAMA

Programació i serveis subjectes a canvis.
No es permet entrar begudes alcohòliques. L’organització es reserva el dret d’admissió.

ACTIVITATS

Santuari de la Salut